Amèrica és un indret fèrtil en la meua imaginació. Tot i que no hi he estat mai, a voltes em sembla que la conec un poc. Hi he fet viure personatges, en les meues novel·les, i hi he estat infinites vegades a través de les meues lectures. Guarde moltes històries d’aquelles terres, dels seus habitants, dels seus escriptors, dels primers pobladors. Després del Priorat, s’hi han afegit dues històries més. Una té nom i cognom, Edwin Rolfe, pseudònim de Solomon Fishman, un brigadista que sojornà un temps al Priorat, en aquells mesos entre la desfeta del Front d’Aragó i la batalla de l’Ebre, quan els soldats republicans es retiraren per tal de recuperar-se físicament i psicològicament. Era poeta i periodista, Rolfe. Voleu saber què és la guerra? És el teu company mort d’un tret al teu costat / el cigarret que compartíeu encès encara en els teus llavis. Segurament, l’estada al Priorat li fou benèfica, perquè recordava els companys quan descansaven recolzats en els troncs dels avellaners mirant amunt, cap a l’enorme turó boscat coronat d’una gran roca blanca, a manera de penya-segat sobre el cim del qual els núvols es trencaven i es precipitaven cada vespre com a les cascades del Niàgara. I, a la tarda, la cara de la roca es tornava de color rosa i brillava mentre el sol es ponia.
La segona història parla d’un brigadista que perdé el braç. És una nota en la meua llibreta. En principi, perdre un braç en una guerra podria semblar una història menor, tot i que cap història ho és, segons jo crec. Però en aquest cas, la història s’engrandí desmesuradament quan explicaren que era pianista. Com s’ho devia fer, després d’allò? Trobe que érem a la serra de l’Espasa, a Capçanes, quan tot això es narrava. Mentre contemplàvem el terme i ens assenyalaven la font de Santa Rosalia, on el pare de Roser Vernet ─adalil perenne─, anava a per aigua, jo viu aquell tolit tocant jazz en algun club, i això em fa deduir que devien explicar que era americà. Potser un dia el batejaré, aquell home.