A la venta del Pubill de Cornudella fan arròs amb conill. Una cosa irreverent, melosa i evocadora, amb visions de farigola, que justifica el tenir boca. El vaig descobrir fa més de vint anys, venint del Baix Camp, quan encara no hi havia autovies que ho posessin tan fàcil. Amb tot, no hi he tornat i encara me’n sento. Ho he provat, sense escarafalls però persistent: m’he buscat alguna xerrada per la zona, que no ha acabat de sortir. A Barcelona, em vaig voler fer amic d’una noia d’Ulldemolins que em va donar carbassa amb la cella incrèdula. El dia que anava al Perxe tot Cornudella era tancat per les mobilitzacions contra la sentència del judici farsa. Però jo me’n recordo, i tant, i de vegades pateixo per la jubilació anticipada de la mestressa de la fonda, per l’oferta obscena que una cadena de supermercats li farà, ben segur, per un bé de déu de local al peu d’una cruïlla de carreteres. Alguna cosa em diu, però, que el retrobament arribarà, i que serà de bracet amb alguna cosa important i bona que ni sospito. Potser el conill que em cruspiré encara no ha nascut, ni cap cassola de les que ara gasten arribarà a coure’l. Però no tinc pressa: la vida és tan llarga com les promeses que ens fem.