L’escriptor no ha estat mai al Priorat. Això és, per altra banda, perfectament normal: en sondejar el seu cercle d’amistats després d’haver rebut la invitació, resulta que tampoc ningú no hi ha estat mai. Això el reconforta una mica, perquè segur que, en un moment o un altre de l’estada, la seva ignorància haurà de desplegar-se en tota la seva penosa dimensió. En coneix la fama bàsica, és clar, com tothom. Un rosari de tòpics: un tros de país de vins caparruts que, gràcies a la traça d’una colla d’enòlegs un pèl visionaris i a la terra generosa, s’han convertit en productes excel·lents i —d’això sí que en té constància— caríssims. I poca cosa més. Refugi dels cantants reconvertits en vinaters. Una geografia elemental —a meitat de camí entre la costa i l’Ebre, amb una poc definida capital de comarca, de la qual amb prou feines coneix el nom i sap —una d’aquestes informacions perfectament inútils que guarda en algun racó del cervell— que no té semàfors, o que en algun moment n’havia tingut i ara ja no hi són. Mentre baixa per l’Eix de l’Ebre, vigila el paisatge i està atent a les indiciacions: tu, en arribar a Garcia, tomba a l’esquerra, per enfilar-te cap al Molar i la Figuera. Però abans, després de travessar les planes del sud del Segrià on Juli Cèsar va combatre August, baixa cap a Flix, i es pregunta on són exactament els seus llots enverinats, i encara una mica més enllà veu la silueta de formigó nuclear de la torre d’Ascó, i s’estremeix amb la idea que allà dins s’hi cou la matèria, pensa en el pet que va fer Txernòbil i que aquell any hi va haver més rovellons que mai, i és l’any, ves per on, en què el seu pare va morir. Però les angúnies atòmiques passen aviat, així que troba la trenca just allà on l’esperava, la carretera s’estreny i l’escritpor deixa la seva petita geografia coneguda.