Asun
-
L’escriptor que no coneix el Priorat prou que coneix una prioratina —si és que del gentilici se’n diu així, que no veu perquè no se n’ha de dir. Ella treballa a la mateixa institució de la qual l’escriptor fa temps que intenta fugir —i no s’acaba d’atrevir. Ell no ho sap, però ella se n’ha anat a passar el cap de setmana al seu poble, que és el Molar, i la Roser del Perxe, que és l’ànima de la trobada, li ha dit que l’escriptor —que resulta ser el seu esquiu company de treball, de vegades simpàtic i servicial però normalment una mica orc— ha estat escollit (i no se sap massa ben bé per quins mèrits) per formar part d’aquella alegre companyia literària. El dilluns l’Asun el va a trobar, puja al seu despatx i li fa saber que està molt contenta que l’escriptor vagi a conèixer el seu poble, el seu paisatge, malgrat que ella no hi podrà ser aquell cap de setmana, i prou greu que li sap. La veu tan contenta, tan legítimament orgullosa del Molar i del Priorat en general, que el carrega amb una gran responsabilitat i una consigna implícita: l’escriptor haurà de tornar a casa amb el mateix entusiasme que ella —tan menuda, els ulls lluents, la rialla oberta— li ha demostrat. Ja té un tast de l’escalf.