Un estiu, quan tenia onze anys, vaig beure aigua d’un bassal. Érem de campaments a prop de l’Ermita de Sant Joan del Codolar i fèiem una nit de bivac al Montsant. Segons els mapes, per algun tram del recorregut hi baixava un torrentet on podríem omplir les cantimplores, però els monitors no havien previst que en ple juliol, d’aigua només en baixava als mapes. De manera que vam dormir i, de bon matí, vam carregar les motxilles i vam començar a baixar cap al poble més proper: Albarca. De cop i volta, en un camí sorrenc, quan ja teníem els llavis secs i ni tan sols parlàvem entre nosaltres, van aparèixer dos bassals i ni tan sols vam aturar-nos a pensar si eren d’aigua. Vam deixar anar les motxilles i, com bestioles, ens hi vam abocar a beure. Diria que mai no he estat tan a prop de l’instint de supervivència. Tornar a Albarca, 30 anys després, em va fer tornar a aquell dia en què l’autoproclamada alcaldessa del poble ens va obrir la font amb clau perquè només funcionava de deu a dotze i vam omplir les cantimplores. Aleshores no vaig entendre que una font pogués estar tancada. Ara, davant de la font, sé el que costava –i el que costa– fer arribar l’aigua a Albarca i encara dono més valor al bassal, a la font i a la previsió.