El Priorat és un paisatge humà, on els homes han interaccionat d’una manera intensa i secular amb totes aquelles valls. És fruit de l’abancalament per als ceps, del pas de la rella per a les oliveres o els avellaners, de la lenta perseverança de les hores, dels jornals. Ací i allà queden petits rodals sense returar, redossos salvatges, fent d’aquell paisatge una mena de calidoscopi vegetal, amb els brucs, els lligaboscs, els arítjols, les jolivardes, els pins blancs i tantes altres plantes donant un sabor diferent a la mirada. De colp apareix una caseta, amb la seua bassa, i el seu rodal d’horta, amb les tomaques i els fesols encanyats. Aquell humil cultiu contrasta amb alguns aparatosos cellers, que anuncien sumptuoses cates de vi als visitants, i on s’hi fan realitat moltes extravagàncies arquitectòniques. Aquestes instal·lacions envelleixen malament, i al poc són un vertader nyap per al paisatge, del tot irreparable. Cosa que mai no s’esdevé amb una construcció tradicional, de parets emblanquinades, de teulada vella a dues aigües. I amb un parell de xiprers a cada banda, com a mostra de vera hospitalitat.