carreteres perdudes
-
Tires d’asfalt que els prioratins més murris col·loquen, de nit, mentre tothom dorm. A trenc d’alba encara sembla que belluguin, però quan el sol ha deixat de mandrejar, no es mouen ni un mil·límetre. Ningú de la zona recorda per què ni quan va ser la primera vegada que van quedar tan abonyegades, però el que sembla segur és que ningú no sabria com tornar-les a redreçar. Dibuixen, doncs, unes rutes sinuosíssimes, adequades a l’orografia del terreny, diran uns, fruit del caprici dels instal·ladors de carreteres, pensaran els altres. I tots tindran raó.