Vies entre els turons i les roques que espien, descaradament, el mareig dels transeünts. Giravolts pel mig de valletes contingudes per murs de pedra seca, monticles del color de l’esforç, roques grises i blanquinoses que regalimen presència. I tot guarnit amb verd pi i verd aulivera, marró de matoll ressec i groc de fulles de tardor, gris de fum llunyà i blau d’horitzó que es difumina amb les serres d’allà dellà. Camins que serpentegen més que no condueixen, mentre endinsen en una terra dura però agraïda i preciosa, que hipnotitza i atrapa.
El xofer del minibús és un xicot gros i xerraire casat a Gratallops, amb maneres de gendre diligent rehabilitat després d’una joventut cafre. És fill de Fraga però coneix tothom de saludar-se per carreteres tan poc transitades. Les carreteres del Priorat són com els revolts del pensament, obsessives, retòriques, no callen mai, solitàries. I amb aquella estretor que propicia una conxorxa fraternal entre els que s’hi aventuren: quan se t’acosta un vehicle de cara, quan saps que passareu fregant-vos tot just a un pam, un pacte tàcit s’arma tot d’una entre els dos conductors. Ja el tens al damunt, i és tan gran l’alleujament quan us heu superat estalvis que t’aturaries per córrer a abraçar, al mig de l’asfalt atònit i descolorit, el desconegut que t’ha salvat la vida. Es veu que d’aquesta manera peremptòria es traven les amistats que duren, en aquest país.