Vies entre els turons i les roques que espien, descaradament, el mareig dels transeünts. Giravolts pel mig de valletes contingudes per murs de pedra seca, monticles del color de l’esforç, roques grises i blanquinoses que regalimen presència. I tot guarnit amb verd pi i verd aulivera, marró de matoll ressec i groc de fulles de tardor, gris de fum llunyà i blau d’horitzó que es difumina amb les serres d’allà dellà. Camins que serpentegen més que no condueixen, mentre endinsen en una terra dura però agraïda i preciosa, que hipnotitza i atrapa.
El xofer del minibús és un xicot gros i xerraire casat a Gratallops, amb maneres de gendre diligent rehabilitat després d’una joventut cafre. És fill de Fraga però coneix tothom de saludar-se per carreteres tan poc transitades. Les carreteres del Priorat són com els revolts del pensament, obsessives, retòriques, no callen mai, solitàries. I amb aquella estretor que propicia una conxorxa fraternal entre els que s’hi aventuren: quan se t’acosta un vehicle de cara, quan saps que passareu fregant-vos tot just a un pam, un pacte tàcit s’arma tot d’una entre els dos conductors. Ja el tens al damunt, i és tan gran l’alleujament quan us heu superat estalvis que t’aturaries per córrer a abraçar, al mig de l’asfalt atònit i descolorit, el desconegut que t’ha salvat la vida. Es veu que d’aquesta manera peremptòria es traven les amistats que duren, en aquest país.
Les millors són monocarrils que et condueixen per paisatgets d’alzina, pins baixos o vinya.