No prou madur per la verema, dolç, amoscatellat i asprot a mitjan octubre, quan ens passegem per les vinyes del Molar. El carroll que encara penja dels ceps és com una llaminadura a punt de ser pansa, un error de càlcul que esdevé un regal tardà entre els ambres i els coures dels pàmpols.
Fora de temps sobre el sarment el pòsit
de la collita, parèntesi obert,
destí lliurat a terminis incerts
—de quin incert beuran la seua aigua?
Seguim els solcs traçats com una línia
fixada al pla, sobre els dies l’empremta
ens deixa uns testimonis que no esborra
cap gota de rosada al ras del cel.
Hem treballat el tros dels nostres pares
i el nostre sap del seu com un nivell
que iguala els graus per fermentar els vins
i perpetua al fons el sediment.
Fora de temps en suspens el carroll
abstret al paire, la deriva atenta
solta al vaivé improvisat de les branques
sense el recer de la pau sota el canvi.