La meva mà es deté i toca la punxeguda escorça que protegeix el fruit del castanyer. Els segons queden suspesos a les branques velles d’aquesta catedral de fruits. No sé si sabré resar amb la llengua que em delata. Ni si sabré cantar la salmòdia de l’escorça ventruda.
Normalment la castanya se sol menjar per a commemorar el dia dels difunts. En canvi, vora Falset n’hi ha un que fa uns fruits que canten: quan els escoltes, et reconcilien amb la vida. Només, però, si els acaricia l’arquet màgic d’una fada.