No pas una cova com un simple aixopluc, un esvoranc a la paret, la boca esdentegada que pots dibuixar en un tros de paper: parlem d’una cova de ficar-s’hi a dins i no veure’n sortida, una cova de pedres llisquents com la pell d’una serp de marbre, blanquinosa de bèstia que ha crescut sense llum, una cova de passadissos estrets i de sales que s’eixamplen per acollir un ball a les fosques o un rauc de gripau. Impressiona si és la primera vegada que et saps així a dins de la terra, no pas com en un túnel, simplement a sota i tot tan funcional, no: a dins. Hi ha baranes de corda, tot s’ha de dir.
Sents a la pell un eco mineral de la clamor de no dir res. I ve de tu, però és una remor forana. Sembla que la pedra s’hagués de fondre i córrer com una carícia, i t’allargàs la mà espessa i serena, ben freda. Diries que la sents al pit, i que et cerca el cor calent de no estar sol.