Formes gegantines que, com ramats d’antics animals prehistòrics, ens engolen amb una rigidesa que tan sols la confiança de l’adalil ens permet sortejar. Baixar i pujar, dialogar i sotmetre, abraçar i esquivar és com s’avança per les entranyes d’una terra que, de tan rocosa, permet entrar-ne fins al bell mig i fins i tot refugiar-s’hi per esquivar els trets dels botxins d’una guerra que cercava víctimes.
No sé per què en vam sortir; jo m’hi hauria quedat. En aquell tram la cova feia un replà de la mida d’un dormitori i els set o vuit que anàvem vam fer una rotllana en silenci. La foscor bategava càlida com una placenta, les mans llaçades eren el cordó umbilical que ens recorria d’humanitat. Un silenci moll i treballat em va fer imaginar el silenci que es deu sentir a l’interior del nostre cos. Però no era absolut: tot d’una vam sentir un rajolí com una vindicació de vida, i va resultar que la cova tenia un trau al sostre per on s’esmunyia un balí de llum. Deu ser ben bé això quan el nadó, vísceres endins, lluca de reüll, al fons, l’escletxa de llum del precipici que l’espera mentre sent un plor que encara no sap que surt d’ell.