Una altra matinada de desvetllament. A les fosques, com agrada a l’aprenent d’enllobat, enfilo per una pista on hi ha uns indicadors que no puc llegir (l’ull del llop no és el del gat). Faig cap a unes ruïnes que deuen ser ibèriques. Però hi ha una construcció gran, quadrada, al punt més elevat. Sens dubte un dipòsit d’aigua. M’hi enfilo amb dificultat (qui fos gat i no llop vell) i, en ser a sobre la plataforma, esguardo els llums del Molar. Hi ha més puntets lluminosos escampats pel pla i les muntanyes.
La lluna (sí, és plena) treu el nas entre els núvols.
He sentit un soroll com el que fa algú que no en vol fer. M’acosto, mirant jo també de no fer-ne (de soroll) cap al caire del dipòsit. A poc a poc. Exigeixo a les meues ninetes que es dilatin més, i a la lluna que no fugi.
Una ombra s’ha esmunyit arbreda endins. O potser no. M’estic una estona en silenci, aguantant la respiració. Res. Només el degotim cavernós del dipòsit. Finalment salto pesadament a terra ferma. Em sembla sentir una olor vagament familiar (el nas, això sí que no falla). Caminant caminant arribo als safareigs. El dia vol començar a despuntar. M’apresso a muntar el trípode. Vull veure si la càmera és capaç de capturar el reflex d’aquest cel equívoc en l’aigua quieta. Deixo, com feia un tal Llorenç, l’obturador obert una estona. En faig diverses provatures.
El que no sabia és que, en arribar a casa uns dies més tard, la pantalla de l’ordinador em descobriria la imatge translúcida d’un súcub que em somreia, la boca plena de dents.
Vaig esborrar-la. No cal contaminar la fantasia de realitat (o era a l’inrevés?).