Per a parlar de dracs, sempre acudisc a una de les autoritats més expertes en el tema: Ursula K. Le Guin. En la seua saga de Terramar, un cicle de novel·les que escrigué al llarg de més de trenta anys explica força coses. Entre més, que els dracs són els éssers més antics del cosmos. És per això que parlen la llengua antiga, la llengua de la creació, aquella que té poder sobre les coses i les persones perquè en coneix el nom veritable. Els dracs de Terramar, són «d’ulls grocs i una lleugera fortor de cremat. No una pudor de carronya, sinó seca i metàl·lica, en consonància amb les olors suaus del mar i de la sorra salada; una olor neta, salvatge. Amb escates que repiquen com metalls. Amb fileres de dents blanques i groguenques, llargues i esmolades com espases; la llengua bífida, vermella, de foc, llarga com dues vegades el cos d’un home; la gola una caverna fumejant». A l’illa de Selidor, illa de dracs, conforme el sol s’elevava i il·luminava aquell cos, a l’Arren, un dels personatges, li semblà que el drac era fet de ferro i or. A Terramar, els Poders Antics de la Terra es manifesten a la Lloma de Roke, l’Arbreda Immanent, les Tombes d’Atuan, la Terrenon, els Llavis de Paor i molts altres indrets. Són llocs sagrats, paratges on no és possible l’engany, indrets on les coses són el que són. Pel que fa al nostre món, jo he trobat un indret semblant al Priorat, al poble de Falset, a l’ermita de sant Gregori. Les pedres que conformen aquell indret són grosses, vermelles, arredonides a causa de l’alè calent dels dracs que hi habitaven en temps antics. Són pedres gastades de vida que palpiten secretament, que guarden vestigis d’aquelles paraules sagrades que a hores d’ara ningú sinó els infants no sent. Però els rastres són allà, les pedres mascarades pel foc dels seus narius, el vent que bufa i que els ajudava a enlairar-se, un vent que arrabassa ocultacions i disfresses. Cau de dracs, sí, lloc sagrat aquell ermitori. Quan hi puges i contemples el territori que s’estén al voltant, els arbres, els turons, els matolls, les pedres, les herbes remeieres i el cel blau, saps que allà, en aquell lloc, les coses són el que són. T’imagines perfectament el vol del falcó i, un instant, la veritat de les coses t’amera i et sents en pau amb tu i amb el món.