Tap arquitectònic per a impedir fuites d’energia tel·lúrica que emanen verticalment des de l’interior de la terra.\
És sabut i percebut des de temps remots que hi ha punts concrets del territori on, per la seva formació geològica i la seva idiosincràsia geogràfica, les energies primordials anteriors a tota vida i responsables de tot moviment (interior o exterior, espiritual o polític) que des de fa eons es mantenen recloses a l’interior de l’escorça terrestre, surten a la superfície. Són emplaçaments on, ja durant l’era precristiana, els individus mínimament sensibles que els freqüentaven sentien l’electricitat recorrent-los el cos d’avall cap amunt, enfilant-los la columna i crispant-los els nervis, obrint-los les ments per connectar-los amb el gran ves-a-saber-què natural que tot ho regeix i tot ho sustenta. Aquests indrets, on proliferaven les experiències de caràcter eixorividor, van ser adaptats com a cercles rituals i pedres sacrificials, és a dir: altars on convocar la màgia i invocar les forces invisibles, en un intent de canalitzar, sense malmetre la font, la fuita d’energia primordial.
Més tard, amb la castradora i destralera arribada del cristianisme, es va proscriure el vincle cap a baix i cap endins, de manera que les forces invisibles que unien l’home (i tot el que li era propi) amb la naturalesa, van ser ridiculitzades, negades i perseguides. Es va decretar que tot venia de dalt, d’un lloc llunyà i inassolible anomenat cel, i els enclavaments tel·lúrics van ser tapats a base de construccions arquitectòniques conegudes com a ermites (si el devessall energètic era més elevat, el tap arquitectònic augmentava de mida i adquiria l’estatus de monestir). Les ermites (i els seus constructors) s’aprofitaven del substrat popular creat a base de segles de peregrinació i ritual, per redirigir el sentir dels individus, i fer-los considerar que la connexió mística que experimentaven no era amb les forces naturals, sinó amb un poder jeràrquic, incert i fantasiós, que habita les altures.