Aquest paisatge prioratí és inspirador.
La terra, entesa com a receptacle o matriu, pot ser —com les persones— amable i generosa o esquerpa. Les terres aspres són un repte per als qui les volen ensinistrar treballant-les fins a fer que donin fruits. Segons com, ho veig com una mena de lluita entre el pagès i el sòl, com passa a l’artista quan vol pintar un paisatge. Uns i altres han d’utilitzar l’experiència, la inspiració, l’enginy, la constància... I no sempre l’esforç és només per les terres exteriors. Perforar la terra i entrar-hi per extreure’n els minerals de què està fornida ve de lluny. L’home ha volgut dominar el sòl i el subsòl. Aquí, a Bellmunt, hem vist la Mina Eugènia. Una obra feta per la mà de l’home que s’endinsa en el terreny més de cinc-cents metres. Només hem arribat fins al primer pis i ja fa impressió. I quan penses en les persones que hi entraven cada jornada i avall, avall, treballaven allà dins ficats, dia rere dia, extraient plom, t’esgarrifes. L’audàcia i l’habilitat de l’ésser humà sembla no tenir límits. Penso que aquestes terres, sempre, d’antuvi, hauran estat el llenç en blanc per als qui les han volgut conquerir i fer-se-les seves. I els que han acceptat el repte se n’han sortit, i amb escreix. Com el pintor, que mira la llum que projecta el cel, observa l’entorn que vol imitar i es llença a fer la feina, tractant de passar a la tela tanta bellesa salvatge, o l’arbre fet d’escorç, o aquella lluminositat que ha de capturar, tan sols amb els colors que té a la paleta i la mà que guia el pinzell.
El sòl del Priorat, pedregós i dur, ha estat excel·lent per a plantar-hi vinyes o oliveres —hauria de dir auliveres? Aquestes dues espècies vegetals han hagut d’enfonsar els seus múltiples dits d’arrels fent-los anar per entre uns terrenys hostils que els fan feixuc el camí, però alhora, que l’arrelament s’estengui cap a un subsòl més confortable ha fet que tant l’oli com el raïm tinguin un peculiar gust i cos. Impregnats de les olors d’estrats veïns, dels perfums del subsòl, trobem olis amb sabors afruitats i vins igualment sorprenents de tast.
Els cultivadors no desaprofiten res, com ha de ser. Per a poder plantar cal preparar el terreny, com quan es predisposa l’amant per a una nit plaent. No hem d’oblidar que la majoria de mots, expressions, costums i fins i tot la idea de les deïtats primigènies provenen de l’agricultura i estan unides a la terra i els seus cicles. Hi ha associacions molt interessants, com ara la de lligar l’arada i la feina de la sembra amb l’acte de fertilitzar un home a una dona. Els nostres avantpassats miraven el cel —o sigui, el temps que feia i el que faria— per poder deduir com aniria la collita, potser com també es fa ara. Les celebracions per la collita, actualment amb altres patrons, encara es commemoren.
Parlant d’una manera molt planera, també algunes de les lletres del primer alfabet estan inspirades en la terra i l’agricultura. Em ve a la memòria el que deien Ferran Bach i Rob Berkel en el seu escrit Els rastres de l’alfabet: «Segons les teories més acceptades, la major part de les lletres de l’alfabet provenen d’imatges. Per ser més exactes, són una adaptació de jeroglífics egipcis o de pictogrames semítics.
Per exemple, la L —la seva imatge— va començar fent d’arada fenícia. Quan la van adoptar els grecs la van aixecar, o sigui, la van escriure diferent, més semblant a la que ha arribat als nostres dies. Així, també va passar amb la M, que era com anomenaven l’aigua els egipcis. Va passar als fenicis amb aquest mateix sentit. Del seu pas per l’alfabet grec i romà, com una consonant, en va sortir com ara: una onada simètrica i encrestada.»