Mai dels mais se m’hauria acudit anar al Priorat, no sé per què. Així, indolentment, les persones ens perdem informacions crucials. Les pedres i els arbres, en canvi, estan atents als seus voltants. Si hi penso m’agafa un atac de pànic, en fer-se’m evident quantes coses majestuoses m’he perdut i quantes me’n perdré. Però és que els humans (alguns) badem i badem abans d’arribar a aprendre qualsevol cosa. No tothom fa una cal·ligrafia tan tocant de peus a terra com la insigne Maria Cabrera.
Dels records d’aquestes «colònies» intenses i extenses, que van del 15 al 18 d’octubre del 2015, en tinc un embolic endreçadet però aleatori. Bé, com sigui, el Priorat m’ha impactat per l’antigor del seu disseny intocat, sense afegitons ni collonades. Tot tal com ho va fer déu, aproximadament. No oblidaré mai la companyonia i el bon gust del tracte dels col·legues. De cap manera podria oblidar-me dels carquinyolis o carquinyols fets per unes mans i per un cor intel·ligent i primmirat: la cosina de la Roser; una meravella a patentar. I què no dir de la Roser, mater et magistra que conduïa el ramat amb una precisió enigmàtica. Oh Roser, gràcies per tot!!!!!
Si bé és cert que quan vaig arribar al Priorat no sabia on anava, haig de confessar que quan me n’anava, vaig saber on havia anat: a aquella comoditat del viure agombolada i apeixada, en el territori del benestar.