ibers
-
L’endemà el món és nou i, ben d’hora, perquè l’escriptor és massa matiner i tothom dorm encara, surt del poble per anar a veure unes ruïnes ibèriques que hi ha al tossal de davant del Molar, cap a la banda de ponent. Els murs i les sitges tenen l’aspecte trist dels jaciments que ja han estat excavats i allà s’han quedat, ruïnes pobres, mig abandonades, que l’escriptor veu com taronges espremudes que hom no s’atreveix a llençar a les escombraries per si de cas encara en pot sortir alguna goteta més de suc, i fa segles i més segles que ja no hi són els que van viure en aquelles cambres petites i en aquell món que seria una aproximació al paradís. Després d’esmorzar pugen al microbús que els acompanyarà, estan tots molt contents perquè senten l’excitació dels descobridors, el neguit una mica infantil que acompanya les excursions d’escola. A Bellmunt —que potser és a poca distància en línia recta però lluny en la famosa línia corba prioratina— baixen a unes mines de plom, explotades des de qui sap quan, i tots senten d’alguna manera el vertigen i l’angúnia de l’inframón, la cara fosca de la terra amable. Sota les vinyes hi ha un dèdal de túnels, de pous, de gàbies i puntals, un paisatge tancat que no ha estat fet pels capricis de la geologia, sinó amb la contundència primària de les barrines i la intuïció dels enginyers. De les parets en regalima una aigua metàl·lica, com d’argent viu. Tota la mina està pensada per ser recorreguda per nans, i una persona de mida mitjana necessita el casc per no trencar-se les banyes contra un relleix de roca. Quan surt a fora, l’escriptor s’alegra d’haver tornat a la vida aèria.