imatge
-
Aquests dies ens han estat retratant i filmant fins al cansament. No sé què en faran, de tantes imatges gravades. En un primer moment, t’amoïna tenir l’objectiu com un ciclop inquisidor ficat entre les converses, les passejades, el menjar i el beure... Vàrem fer broma entre nosaltres, suposem que no ens han estat filmant mentre dormíem... Com que alguns deixàvem la porta de l’habitació sense tancar amb clau, podria ser... Després penses en el resultat final. Seran benevolents els de postproducció i eliminaran els fragments que et recordes dient el que no calia, o fent algun gest que no et fa cap favor? Tots tenim una imatge nostra al cap que, segons com, no coincideix amb la que reben de nosaltres els altres. Ja ens passa amb els miralls que ens mostren al revés de com som, però, si no fos per aquests objectes, mai no coneixeríem aproximadament ni la cara ni el cos que tenim. I és clar, ens agradaria que els altres —càmeres incloses— ens miressin amb ulls amables —ja no dic maternals, però sí que no ho fessin amb ulleres d’augment mal predisposades.
Recordo la història d’un fotògraf, amic del meu pare —fa molts anys d’això— que tenia un estudi per retratar la gent. Quan feia la feina utilitzava dues o tres càmeres i a qui hagués de fotografiar li llençava una bateria imparable de flaixos i clics. L’home, després, només mostrava al client les fotografies més reeixides però les altres, bé una selecció, se les guardava, no les llençava pas. A poc a poc s’havia anat fent una col·lecció que ell anomenava «el seu jardí prohibit», ja que eren fotografies en les quals havia arribat a capturar aquells instants en què el retratat havia «abaixat la guàrdia» de la positura. Durant uns segons, havia ensenyat, sense voler-ho, la seva part més amagada. En aquells àlbums, hi tenia dones decentíssimes que ningú diria la lascívia que contenien a les seves mans o en el gest de les seves boques; homes respectables que semblaven malfactors; jovenetes virginals amb mirades corruptores; bebès innocents que presagiaven adults extraviats... L’home les tenia desades amb pany i clau, aquestes fotografies de la part fosca dels retratats, i no les mostrava mai a ningú, si no era que fos de molta confiança. I els feia guardar el secret.
Ja ho deien, també, uns indígenes d’una part de l’Àfrica: no volien ser retratats, perquè deien que amb les fotografies se’ls enduien l’ànima.
Tornant a tanta càmera darrere nostre, haurem de tenir paciència i veure quina imatge hauran volgut mostrar de nosaltres.