Vostès em perdonaran que fique el cap personal en una definició que hauria de ser en rigorosa tercera persona, un to sobri, asèptic, eclèctic. Però la literatura catalana o en català pateix de tantes anomalies que una més he pensat que no es notaria. Ara bé, la potser principal anomalia és aquella per la qual no ens deixen jugar amb les altres literatures veïnes i llunyanes, i ens entretenen jugant a ser un folklore regional literari. És a dir ens mantenen condemnats en un gueto que tendeix a l’autodissolució, perquè en un espai d’aquesta mena l’autoexigència minva contínuament.