L’escriptor se sent ara com el Crist. Avergonyit. Desesperat. Desesperançat. S’acosta a la Céline, la segueix com pot mentre s’enfila pels bancals, intenta retenir aquell moment perquè sap que serà irrepetible, que arribarà el moment en què la comitiva tornarà a pujar al microbús, per rodar mitja hora fins al Molar, reposar només una estoneta abans de continuar amb el programa: sopar a Falset, tertúlia, rialles, el que sigui. L’escriptor es quedaria a la bodega, continuaria tastant tots els moments del vi, des del most brut que comença a bullir a la tina fins al producte final, que d’entrada té l’aspecte de tots els vins però sap que aquest és un miracle, perquè n’és l’obra de l’adalil. L’escriptor ha begut tot el que li han donat, i no n’ha escopit res, perquè fóra com una blasfèmia, un sacrilegi. Ni una gota, s’ha de fer malbé. L’envaeix una mena d’estupor, lluny de l’embriaguesa que hauria estat natural: és com una il·luminació, un estat alterat de la consciència. Margenada. Demà els ensenyaran com es fa una paret de marge, la geometria arcana. L’escriptor n’aprendrà i refarà tots els bancals del país, ja veuràs. Serà el margener de la margenada.