Pintor. El seu padrí patern era de Cornudella. La reiaia, de Porrera, on anava de petit i on va dibuixar el xiprer de l’ermita de Sant Antoni. Té dos olis de Siurana (encara que sembli una redundància, no ho és). Mires el xiprer de l’ermita. Mires allò que ha meravellat Miró. La teva petitesa t’encalma. Saps que Miró i el xiprer continuaran allà. Almenys alguna cosa té sentit.
I tornes a ullar el xiprer i et dius:
Serem sarments
entre cabals i foscos
—possiblement—
però molt abans, la llengua
haurà jugat a cartes,
haurà tastat la vinya,
el gust del mite,
el curs de la narració,
la sorpresa davant del gir
i el rugit per haver tombat.
Assajarà la capitomba,
un croquis per fixar el camí,
la silueta del xiprer.
La llengua encara regalima
per aquell viaró
que uns altres ulls allargaran.
Altres salivaran
quan a la fi, cabals i foscos,
serem sarments.