misteri
-
Dic la paraula en veu alta i m’embolcalla. El mot es fa la cosa. Torne al moment en què em desperte al Perxe, al Molar, al Priorat. El cel que s’il·lumina i encén arbres, turons i pedres a la meua mirada. I darrere de cada pedra, arbre, turó i tros, el misteri de totes les persones que han format part en algun moment de l’existència d’aquells còdols, de les coves, les vinyes, els arbres, la terra tota. Sempre em perd amb els nombres, però en deuen ser moltíssimes. Venen d’antic i hi perduren en l’enigma de les pintures a les balmes, en els camins de l’aigua, en la forma de les pedres col·locades a consciència. Cada vida d’aquelles persones ha fet possible la meua, aquesta mirada d’ara, aquest paisatge que contemple en despertar-me, aquest secret que ho embolcalla tot i ho acaricia a la seua manera. L’enigma de cada vida humana. La meravella de tot plegat, ànimes i pedres i turons i arbres i vinyes. El misteri.
-
Un retrat d’en Quim Soler penja emmarcat a la paret de la sala de lectura del Perxe. L’artista sabia el que es feia. El retrat té força. Dibuixat amb llapis sobre fons blanc, mostra l’escriptor amb gest pensatiu. La mà, aguantant la barbeta, li tapa la boca concentrant la potència de la seva mirada concentrada, reflexiva, potser preocupada. Qui va fer el retrat? El propi Quim Soler? No se sap.
*Avís: Aquesta entrada es destruirà quan se sàpiga qui és l’autor del retrat.
