Són a la branca encara i fan un ram de colors: del verd-groc fins al blau de tempesta o de vi fort, hi ha un carabassa claríssim, gairebé pastel, un morat que clarisseja i un altre que ja ha apujat el to. Te les pots mirar així, les olives grosses, polposes, estoiques arran de camí, retratar-les, fer-ne un poema. O pots pensar en la xiqueta que no comprenia per quins set sous calia arribar al tros encara de nit, si després hi seran igual, les olives, allà, mare, hi seran igual. Que no ho comprenia i que cada any, quan arribava el temps de collir, quan s’acostava el dia fatídic de la nocturna expedició, tancava els ulls amb força i demanava per dins (a déu, al món, a les fades o als follets, al corb, Aladí, qui fos que la pogués sentir i hi tingués capacitat d’intervenció) queploguiqueploguiqueploguisiusplau.
Mai no li ho van voler concedir.