Qui s’hagi arribat a la Cavaloca sabrà que el camí és costerut i enrevessat, d’aquella mena d’indrets de difícil accés que han de pujar-se amb tot terreny i, a voltes, fins i tot les rodes d’aquests vehicles que prometen dur-te a la fi del món es veuen obligades a frenar més d’un cop. Però alhora un recorregut que, encara que sembli impossible, hi ha qui el fa cada dia, podria afegir l’oleïcultor Ferran Miró, el mateix que, un cop arribem al bell mig del Montsant es lamenta de la quantitat de molins que alberga actualment el Priorat des d’aquesta perspectiva. Al mateix temps, passegem per bancals d’oliveres quan fa esment a l’esforç i la lluita de diverses generacions per seguir mantenint tots aquests arbres en un paisatge que gaudeix d’una vista preuada i que és alhora la seva vida. En aquest indret poc transitat, gairebé verge m’atreviria a dir, on les abelles s’acosten amablement sense picar-nos. Perquè si anem aproximant-nos més i més a aquests arbres, trobarem que el verd de cada fulla ben bé podria fer joc amb el verd oliva, per més que aquí les olives sofreixen més del que caldria i, assedegades, van adoptant un toc morat que els dóna caràcter.