Estat de gràcia artificial del paisatge prioratí. ¿És l’alineació de les fileres de ceps el que determina l’ordre extrem del paisatge prioratí, o és el contrast entre la rectitud d’aquestes línies i l’entortolligament infinit dels peus dels ceps? ¿O les formes capricioses amb què pengen les fulles de les sarments, autèntiques antenes de raïm projectades cap al cel? ¿O la manufactura dels marges de pedra seca, dels bancals i dels costers, miraculosament convertits en font de vida? En què quedem: intervencionisme de l’home sobre el paisatge, o tots parats a la barrera a observar què fa la natura? No és ordre, és treball. No és intervenció, és col·laboració i benefici mutu: jo et rego i tu m’alimentes, jo et sembro i tu m’omples de fruits, jo traço rectes i tu m’envoltes de circs muntanyencs de pedra enrogida per recordar-me que som tots dins d’un mateix cercle.