Sovint m’han preguntat com es pot distingir una bona obra d’art d’una de roïna, i sovint no he sabut contestar. Fins que, al Priorat, he trobat la manera de fer-ho. I l’he trobat en el vi. No, no m’he fet alcohòlic. Vull dir que el vi m’ha servit d’exemple per a parlar d’art.
Com distingeixen, els qui ho entenen, un bon vi d’un de dolent? Tastant-lo. Amb els ulls, amb l’olfacte, però sobretot amb el paladar. A qui sap de vins no li calen explicacions ni currículums per detectar un vi exquisit, tenen prou a tastar-lo.
Ho podem fer tots, això? No. Tot i que ara és molta la gent que vol aparentar que sap de vins, perquè està de moda, perquè l’estupidesa humana no té límits, tots no som entesos en vi. Per arribar a ser-ho cal un aprenentatge lent, dedicació, i talent innat.
I això val, també, per a l’art.
Tot el món pot detectar, amb només un tast, si una novel·la, una pel·lícula, una música o una pintura és bona? No. Cal temps, aprenentatge, dedicació, i talent.
Excepte el talent, que no es ven ni te’l regalen, la resta està al nostre abast.
Si un té bon paladar, simplement li cal educar-lo.
Tindre bon paladar és una qualitat com una altra. Com ser alt, o intel·ligent, o fort, o enginyós...
Si un no té bon paladar, més val no capficar-s’hi.
I això val per al vi i per a l’art.