Com si fes un trencaclosques amb fragments de somnis i vivències per bastir una vida, el pagès alça una paret de pedra seca sense engrut per delimitar el seu tros. Ho fa amb les mans com s’ha fet sempre i és conscient del grau d’efectivitat que aporta l’experiència. Fer encaixar les pedres, l’una al costat de l’altra, una damunt de l’altra, com aspira a construir un futur en ordre sense l’auxili de pastetes.
Hi ha un què de molt antic a la pedra seca que et connecta immediatament amb un passat remot de conviccions molts sòlides. És una força atàvica que et crida. Impossible no commoure’s. Art i vida a l’engròs.