pedres
-
Si hi pensem, les pedres formen part també de la vida de l’home, des de sempre. Van lligades a la vida i a la mort.
Les pedres són els elements minerals més rústics, però absolutament imprescindibles encara. Les pedres ens fan entrar en contacte amb el més genuí del sòl, i els seus colors i les seves formes, a voltes capricioses, remeten al misteri. Les pedres van ser matèria primera per als homes primitius i van donar nom a dues èpoques, el paleolític i el paleolític superior. Conviuen amb discreció entre els humans i encara són, en alguns països, projectils mortals.
Si hagués portat fins aquí la meva capsa d’aquarel·les, els colors a representar del mur que vaig veure haurien estat un bon repte per a un aficionat a la pintura com sóc. A la meva paleta li farien falta molts tons de gris, de verd, de marró i de rosat per a poder pintar aquell marge de pedra seca. Per tant, els hauria hagut de mesclar, fins a tractar d’imitar els colors que veia davant meu. Hauria barrejat groc llimona amb un pèl de negre per a obtenir un verd i a aquest verd estrany li hauria afegit ocre i blau per a aconseguir noves degradacions. A un terra torrat natural li hauria afegit blanc i un punt de groc de cadmi i hauria obtingut un dels tons rosats al qual també agregaria blau per a treure un altre to. Així, fent tentines amb cada color que barregés, aniria tractant d’assolir la majoria dels matisos del mur que en Josep M. Masip, lo Cateri, està construint.
Les diferents pedres que conformen el marge estan posades de costat, de cantó, dretes, de diverses maneres perquè la paret aguanti bé i no s’esllavissi quan plou i el marge està reforçat per darrere amb una munió de pedretes. Talment com un tapís petri, ple de colors suaus, marrons amb molts matisos, també gris clar i fosc, verdosos, roses i grocs. Te’l miraves i no hi veies només pedres ben posades, veies la paciència, el gust per la feina ben feta, l’esforç, la sensibilitat en col·locar cada pedrot en el lloc més oportú, posat de la manera més escaient. També hi havia deixat petits buits perquè alguns ocells hi poguessin anar a fer el seu niu. És un mur preciós, que durarà sempre, perquè amb el temps les pedres s’aniran posicionant fins a integrar-se totalment amb el sòl.
Les pedres formen part del paisatge i de la terra del Priorat. He trobat pedres de diferents colors i textures: pedres grogues al costat d’altres de grises; parets rogenques amb el terra esmicolat de pedra de pissarra, que aquí pren el nom de llicorella i que només és parenta de les de les teulades pel nom; pedres fràgils que s’esmicolen només tocar-les i d’altres extremadament dures.
Amb les pedres no només s’hi poden fer cases, murs i altres construccions, els vilatans, sobretot els més savis, també saben fer ginys per caçar animals. Lo Cateri ens va mostrar dues maneres de caçar aucells —com els anomenen ells— amb paranys en què els rocs eren del tot importants. Piles de pedres posades amb art o lloses sostingudes només per un esvelt branquilló. També necessitaven un mussol, un xiulet fet amb dues canyes i branques amb cola extreta de les branques del vesc. I la paciència per saber esperar el moment oportú per accionar les trampes.
M’agraden, les pedres. Aquí, al Priorat, n’he agafat de diversos indrets. En tinc de groguenques de la Cavaloca; de llicorella i altres de més compactes, amb vetes blanques, del tros de lo Cateri, a la Vilella Baixa; de rodones del Mirador del Solans; de menudes i de color rosat de les vinyes de la Sílvia Puig; i una de negra i amb textura d’alabastre i una altra de sílex, regal d’en Pere Rofes...
Les he rentat a la pica del lavabo. Allà, enfront de la dutxa, hi ha un prestatge. He posat paper de diari damunt de la lleixa i hi he deixat les pedres, arrenglerades damunt del paper. Feien molt bonic.