Li comento a la Roser Vernet que, l’endemà al matí, m’agradaria sortir a córrer. «Segurament pujaré a la Figuera», afegeixo. Ella bromeja i diu que a la muntanya s’hi va a caminar, que fer-ho corrents és una bestiesa. Somriem, comparteixo el seu criteri però és una activitat que, des de fa un temps, sovintejo. Així que planifico la ruta segons el que m’explica en Joan Domingo: sortir del Molar, seguir per la carretera, girar direcció al Lloar, fer un quilòmetre i mig i, passat el mas d’Engràcia, enfilar el camí dels Tortells fins a les antenes del Guixar. Un cop a dalt tindré unes vistes magnífiques i seré a tocar del poble. No té pèrdua.
Em llevo aviat, quan baixo al menjador la Roser ja remena i se li escapa el riure en veure’m en pantalons curts, samarreta i esportives. Em pregunta si vaig disfressat, riem plegats. Abans de sortir em diu que no passi fred, que no faci tard i insisteix que m’endugui un parell de mandarines, «són de Xerta», afegeix. Són les vuit del matí i el sol acaba de sortir. La temperatura és agradable. Començo a córrer. Em van regalar un llibre d’en Murakami que parla d’aquesta pràctica des de l’experiència de l’autor. El vaig llegir a batzegades, em vaig saltar algunes pàgines. En recordo alguna cita: «Quan surts a córrer no calen companys ni contrincants. Amb un calçat adequat, pots córrer quan i fins on et vingui de gust». Jo surto a córrer amb persistent inconstància i, sempre, sense rellotge. M’agrada fer-ho per llocs bonics.
Trobo el camí, és un GR, deixo la carretera i inicio la pujada. Som diumenge i no he vist cap cotxe, no he vist ningú. Aquest matí han plantat el Priorat només per a mi. Pel camí hi ha tot d’oliveres carregades d’olives, vinyes ben cuidades i ametllers que, sembla, fa temps que no poden. Se’m creuen dos cabirols, un rere l’altre.
Observo que el voral del camí té la terra remoguda. És el senyal dels porcs senglars que, de nit, busquen arrels i cucs. N’hi ha molts i, sovint, s’apropen als pobles. Precisament, ahir al vespre, tornant amb l’autobús, se’ns en va creuar un per la carretera i la conductora va ofegar un crit, un petit ensurt.
Soc força amunt i encara hi ha vinya plantada. Quan arribo a les antenes de Lo Guixar observo les conseqüències de l’incendi que va cremar fa més d’un any. Més tard m’explicaran que les vinyes i un canvi afortunat de la direcció del vent, van ajudar a aturar-lo.
Pelo una mandarina i començo a menjar-me-la quan, pel camí que acabo de fer, sento soroll de vehicles i lladrucs de gossos. Dos tot terrenys s’aturen al meu davant i en baixen cinc caçadors cepats. Van equipats amb botes, roba de camuflatge, escopetes i armilles de color taronja. Segur que han esmorzat mongetes amb botifarra, no sé què deuen pensar en veure’m amb aquella fila i amb les peles de mandarina que no sé on llençar. M’avisen que hi ha una partida de caça, decideixo recular. Conforme baixo veig els cartells que acaben de col·locar: «PERILL» (en lletres grans), «batuda de caça», el senyal de risc amb una escopeta dibuixada i el perfil d’un porc senglar. Pel camí enfilen més tot terrenys amb més remolcs i més gossos, n’aturo un i pregunto quina és la zona afectada. Un caçador molt jove em respon: «Des d’aquí fins al Molar», «Com? Precisament és on vaig!», li dic. M’adverteix que no surti del camí i que, sobretot, no entri al bosc. Penso que, més endavant, el camí travessa una arbreda i en la certesa que els animals no atenen a traces ni a marges. Que, quan comenci la batuda, el camí no serà un mur sinó un canal, si jo fos una bèstia em semblaria la millor via per emprendre la fugida. Queden vuit quilòmetres fins al poble, m’apresso, mai no havia corregut a tanta velocitat. Esbufego, les gambades marquen un ritme constant. Penso que aquest so es podria confondre amb el trot d’un porc senglar. Em venen al cap notícies d’excursionistes ferits per bala de caçador, fins i tot recordo haver llegit alguna mort accidental. El porc senglar no es caça amb cartutxos de perdigó sinó amb bales de debò. Sento un calfred. El camí es fa ombrívol, m’endinso al bosc. Observo armilles ataronjades que es parapeten. No vull que em confonguin per un animal, no vull que em disparin. Canto. Corro, esbufego i canto. Canto el màxim de fort possible.
Sento trets i lladrucs de gossos, em giro sense parar de córrer. El so ve de lluny però no endevino de quin costat de la muntanya. Rellisco, poso les mans a terra, quasi que caic de nassos. M’aturo. Tinc el cor accelerat. Reprenc la marxa abaixant el ritme. Deixo els arbres endarrere i observo encreuaments dels quals no m’havia adonat al pujar. Em concentro en el camí, no em vull perdre, m’asseguro que vaig per la ruta correcta. Fa estona que no veig els cartells dels caçadors. Corro en silenci.
Finalment la pista de terra es transforma en un tram encimentat i arribo a la carretera. Respiro alleujat, trec l’altra mandarina, decideixo fer l’últim tram caminant. Tot està tranquil, ja veig el poble. Estic salvat. Em poso un grill a la boca mentre penso que, potser, no n’hi havia per a tant. N’he fet un gra massa, m’he espantat. Em sento una mica covard, avergonyit. Però de tot això, ben mirat i al capdavall, en pot sortir alguna història.