L’ermita de Sant Antoni, que té aquest xiprer que diu que va pintar en Joan Miró. Les vistes que canta Lluís Llach. La Teixeta et du l’amor, el Mollo et du la vida perquè és d’on surt el sol, i les Marrades, l’oblit... Tu escrius i ell et canta a l’orella. Com fugir dels tòpics ara? L’oblit, l’oblit del nord. Fas una fotografia a Porrera, amarat de claror, des de l’ermita i el resultat és una postal massa perfecta. Les cases de color ocre aferrades a la muntanya. S’hi enfilen, és clar, com tot, en aquest Priorat, que creix estalonat a la roca, que alça la mirada amb intenció de transcendència. El campanar. Els cellers. Els més grans i els més petits. Vila closa. Les muntanyes i el Cortiella fan de cinturó. L’eixample és una altra cosa que és a l’altra banda dels ponts, el nou i el vell. No veus el cirerer però saps que, mort, encara és dempeus. Deu ser això, estimar aquesta terra solc a solc, com un amant fidel i ardent.
M’havien dit: Lluís Llach viu ací. Passa als poblets: quan algú famós hi té algun vincle, tothom en parla i el personatge n’esdevé símbol. Després resulta que vas mil vegades al poble i no el veus mai, el personatge famós.
El dia que anem a Porrera, però, només baixem del vehicle i entrem a un bar, ens trobem Lluís Llach a la barra. El símbol beu una canya.