M’he enamorat de les raboses que caminen silenciosament per escapar de la crueltat de l’home. Mai les he vistes, només una vegada una ombra que corria rere la rabosa fugint del despietat. Les porto amb mi sense saber-les. Amb les mans de la ment acarono la seva salvatge bellesa i la seva aspra vida. Terres tan desolades que fins l’ànima busca la clova de cargol per aixoplugar-se. Dins d’elles, raboses i homes raboses, les forcen fins al límit de la supervivència.
Metàfora nocturna que em travessa les carreteres de la imaginació a corre-cuita. Com un parpelleig, els fars del vehicle que condueixo tan sols aconsegueixen enfocar-ne la cua just abans que es faci fonedissa, engolida per una foscor de marges de pedra seca que amb prou feines puc intuir més enllà del voral. Per a més informació, recordeu The Thought-Fox, de Ted Hughes.