D’això fa anys i panys. Potser tele en blanc i negre. No ho puc assegurar. Una gent sofisticada dins una barca, dins un llac? Més o menys. Entre la novel·la anglesa victoriana i els records rebuscats de Proust. Una mica de nyigui-nyogui. Pamela, ombrel·la, estovalles i una copa de vi. Més o menys, eh! Ens ho hem d’imaginar una mica borrós, pel pas dels anys i per l’evolució que anem fent les persones. En fi, que anunciaven René Barbier i jo em pensava que aquell nom era una broma; perdó, volia dir un invent. Perquè aquell anunci ja llavors es veia una mica d’estar per casa. I amb aires de grandesa i ai que no hi arribo, potser. Tot ha de ser un potser perquè parlo de memòria. Sigui com sigui, ara resulta que no. Ara em diuen que el tal René Barbier existeix i és prioratí (potser d’adopció, tant se val). Mira, que diguin el que vulguin. Sempre que senti aquest nom tindré com un calfred, bastant literari. Pel nom en si. No sé si mai, vull dir en aquell temps remot que sortia l’anunci a la tele de casa, vaig relacionar aquest nom d’aire Belle Époque, amb aquesta terra basta. No ho sé, però diria que no. El Priorat, com el Lluçanès, com tantes coses i tants noms, fa unes dècades, no gaires, ens els tenien amagats, els guardaven els pares i els avis sota els bancs escons, al rebost o a les golfes. Els noms són noms. René Barbier. T’omple la boca. El nom, ep, que el vi encara no ho sé. Llarg en nas, llarg en boca. Afruitat? Metàl·lic? Coi sé jo! René Barbier duia un bastó de canya, un barret d’estiu, pantalons blancs i m’imagino que espardenyes de betes. Anava al tros amb un xarret tirat per una euga burella i mirava el punt òptim de maduració de les seves vinyes. La gent pels pobles el saludaven. Adéu René. Adéu monsieur Barbier. I vinga fantasies. Tot això ho dic sense haver conegut la persona, que es mereix tot el meu respecte. Però les persones reals a vegades queden apagades per l’ombra que els fan les nostres imaginacions. Ara vull fer comprovacions i descobreixo que la marca ja no és de la família de sempre, la que porta el nom. Quin embolic. Però no digueu que no està ben trobat aquest nom seguit d’aquest cognom per gent que fa vi del Priorat, per una nissaga de vineters que devien arribar de lluny i també es devien enamorar d’aquesta terra basta, pobra i oblidada. Tan fins que ens els imaginàvem.