L’escriptor accepta de fer la passejada que proposa el poeta, i li agrada que s’hi sumen dues de les escriptores. És la primera nit i, doncs, una bona ocasió d’anar-se coneixent una mica. I també una oportunitat de tastar el silenci del poble, de descobrir què hi ha pels carrers que s’estenen més enllà del Perxe. A més, a l’escriptor li anirà bé fer baixar el sopar i alhora ocupar un temps, que no ha estat mai d’anar-se’n a dormir massa d’hora. Però no cau en un detall que ja hauria de conèixer: els poetes, o si més no els bons poetes, són amants del risc. Així que, en lloc d’enfilar la ruta plàcida, planera i tranquil·la, que els menaria cap endins del poble, agafen un sender ple de bonys, rosegat per la pluja i que fa baixada. I el cas és que no hi ha lluna; bé, n’hi ha de nova, potser, que és com dir que no n’hi ha de cap mena. Per tant, el periple s’ha de fer a cegues. Les paraules flueixen, com era d’esperar, enmig d’algun pas en fals no massa greu, i l’escriptor ha d’atendre la conversa i la ruta, tot alhora: no estaria bé caure el primer dia, qui sap si tòrcer-se el turmell i començar, ben de primeres, a donar feina extra a l’amfitriona, com si no en tinguera poca. Quan -després d’una bona estona de trescar com a cabres, però amb bastant menys habilitat, si més no l’escriptor- arriben al pla, l’escriptor respira. Els ulls ja s’han acostumat una mica a la foscor i poden distingir la silueta preciosa dels antics rentadors on baixaven les dones a fer la bugada i, entorn de l’edifici, s’estén un pla difús i acollidor, i més enllà s’intueixen les muntanyes, i s’escolten els sorolls de la nit. I l’escriptor tanca els ulls (un reflex tan inconscient com innecessari, val a dir) i pensa que tot plegat potser és una bona metàfora de la literatura (de la bona literatura): un camí incert que es fa sempre a les palpentes, però que pot desembocar, si hi ha talent i constància, en un destí lluminós. I, en el fons, encara que no l’hi diu, li ho agraeix al poeta.
No em puc imaginar com devia ser baixar pel camí que du a les rentadores del Molar amb un cossi de roba al cap i enfilar-lo de tornada amb el mateix cossi ple d’aigua molla. O com et devien quedar les mans després de fregar la roba amb aigua gelada una bona estona. Voldria pensar que a l’estiu, aquelles dones que de ben segur tenien els dits plens de penellons, podien despullar-se, un cop havien fet la roba neta, i refrescar-se i enjogassar-se i riure. M’agrada imaginar-me els rentadors, malgrat tot, com un espai de trobada, de conversa, com una certa recompensa a l’esforç de tirar endavant una família en aquells temps tan difícils. Un espai on les dones feien xarxa i suport mutu, just abans d’estendre els llençols.