La del Priorat és arterial. Va del cor a les extremitats. Aquesta sang és difícil d’estanyar. És la classe de sang que plora la clau de la porta prohibida en el conte de Barbablava. En la rondalla, la protagonista intenta que la clau deixe de sagnar mitjançant les teranyines, la cendra o el foc, remeis de la medicina popular. Però això no serà suficient. Li caldrà contemplar tota aquella mortaldat que ha trobat al soterrani i afrontar la força destructora que l’ha causada per a continuar vivint. Al soterrani del Priorat, també n’hi ha molta mortaldat. N’hi hagué molts morts durant la Guerra Civil. Morts d’arreu del món, degut a la presència de les Brigades Internacionals. Hi hagué hospitals de sang, que no són sinó hospitals provisionals en un punt convenient proper al lloc on es desenvolupa l’acció bèl·lica. Un d’ells al Molar, a la Mina Lussa, on s’hagué de desmantellar l’escola laica, gratuïta i modèlica que era un bé de Déu per a la canalla de l’entorn. Un altre en la balma anomenada de Santa Llúcia, a prop de la Bisbal de Falset, un indret amb protecció natural. Allà, vull imaginar que, juntament amb tots els remeis que usaven els metges per detenir aquelles sagnies, alguna teranyina antiga devia fer també el seu fet. La sang que banyà aquell territori s’ha de contar. Es conta. Perquè contar, recordar, fer memòria, és una manera de guarir les ferides de la terra i de l’ànima. Potser encara corre aquella sang, per les arrels dels arbres i les vinyes tot deixant un regust sagrat en el seu vi.