Vam enfilar-nos a l’ermita de Sant Pau un divendres a la tarda. No hi vam poder entrar: només vam entreveure per una finestra la modèstia calmosa del seu interior. Després vam caminar fins a la punta de la mola, on s’obre el passadís estret d’una trinxera de ciment. Hi vaig baixar amb l’angoixa que em fan els llocs estrets. Des d’aquest punt es veuen quilòmetres i quilòmetres de l’Ebre, una vista de valls i serres que no s’acaba; és aquí on es va instal·lar l’estat major republicà el 1938 per preparar la batalla de l’Ebre; des d’aquí es va veure o intuir que els nacionals mataven com mosques els nois de la República.
El sol ja era a l’horitzó. Asseguts a les escales de l’ermita vam contemplar com s’ofegava entre vermells. Va bufar un bri de vent. Quan es va fer fosc, tot l’horitzó es va omplir de les pampallugues dels aerogeneradors. Al mig s’elevava la columna de vapor d’aigua de la central nuclear d’Ascó. Una mica més enllà s’insinuava l’embassament de Flix. Érem dins una fàbrica d’electricitat.
Els turons serveixen per construir-hi poblats, posar-hi sants i dominar militarment el territori. I avui per constatar com la terra es va convertint en un apèndix de la tecnologia, la tecnologia que ens salva i ens encanta i ens domina.
Allà, sota aquell teatre lluminós ideat per la ment humana, les muntanyes s’abaixaven, es feien humils, com si volguessin desaparèixer; per damunt de tot, l’espectacle tremolós de la nit imposava el seu silenci sobre totes les coses i totes les converses; les feia insignificants.
Quan ens en vam anar tenia el cap tan ple de les batalles mudes d’aquell tros de món que m’hi vaig descuidar la llibreta. L’endemà la vaig buscar per tots els calaixos de l’habitació, a la sala d’estar del Perxe, vaig alarmar la Roser i els altres convidats. Sentia fred a la panxa: no recordaria res. Per consolar-me m’imaginava les pàgines estovant-se sota la rosada, crepitant sota les ratxes del vent, fulls esparsos amb paraules meves sobre el Priorat volant a batzegades per la comarca, amagant-se dins les escletxes de la llicorella, lletres abraçades i escanyades al cap dels anys per les arrels dels ceps, lletres esbocinades i xuclades, idees fetes vi, assaborides i finalment abolides en el plaer fugaç d’un desconegut, que potser és el màxim a què podem aspirar.
Hauria sigut un bon destí, aquest.
Al cap de dos dies el pare de la Júlia Viejobueno va trobar la llibreta a Sant Pau mateix. Una mà caritativa l’havia posada a l’ampit d’una finestra de l’ermita, resguardada dels elements, per a mi.