De tant d’ajupir-se a terra, el pagès carrega a l’esquena el cel. Ara que s’ha jubilat, l’home té un pluviòmetre i s’apunta cada dia les dades en una llibreta, i fa estadístiques.
—El catorze de maig va fer l’últim ruixat. Catorze litros i mig ―diu. ―Avui fa, dia per dia, cinc mesos que no plou. Avui és catorze d’octubre. Des del maig, ara un litro, ara un litro coma dos, màxim... Dues hores i ja estava eixut. Pels arbres és dur. Encara sort que l’estiu no ha sigut calorós.
La terra està seca i encartonada. Les avellanes les culls ja torrades.
―Ara just fa disset anys de les pluges del noranta quatre! ―diu una dona. ―Per poc que no s’enduen Porrera!
Les olives surten escarransides. No es podrà ni fer oli. Aquests ametllers s’han perdut de fa poc, estan prims com antenes. A terra hi ha cendra de la rama cremada. Tanta pols que no pots deixar la finestra oberta.
―Fa una calor, aquest any, pel mes que som, que haurem de menjar gelat de castanya.
Una veu, lluny:
―Aquest matí ha plogut a Reus!
I pel riu només baixa aigua a l’hivern. Si mai sobra aigua, se la queda el pantà.