Aquí, ningú no guarda silenci, ningú no l’estotja. Corre per les carenes, desobedient i sediciós, com un tel que ho tapa tot. Parla amb les pedres, llegeix allò que no està escrit en la nuesa de les fulles, en la història que s’aflauta d’una tija i que creix com la mala herba. És com una veu i s’hi entén aquella fosca d’allò que no no hi és. Una estela, una traça, el deixant d’un vi que t’encalça la llengua. Només és una empremta d’allò que calla i ho diu tot, perquè fa lloc i clariana, una dispersió que ja és aire i t’acull, t’agafa la mà, sents la força de la seva fragilitat, com una reserva, el mirament d’aquells que fan la seva. I t’afues a la precarietat de resistir en la despossessió de només alenar que et fa descobrir la presència radical d’alguna cosa en tu que no ets tu i és del celistre. De cop i volta, la distància és respirable.
El silenci del Priorat encara conserva aquella solemnitat descalça del silenci de les cartoixes. Com l’aigua, el silenci té mil regustos però un sol nom. Hi ha el silenci dels cellers, que és un silenci de fusta adormida que crepita, hi ha el silenci opac d’un paisatge nevat, el món obès, desplomat sobre el seu cul bla. Hi ha el silenci dels llibres, que és una cridòria sempre al caire de trencar-se, i aquell silenci de després de la música que clama al cel. Un capaltard, sota l’espadanya del Montsant, durant aquella escletxa de temps que es clivella entre el dia que plega i l’inici de la nit, quan les criatures de la fosca encara no gosen dir-hi la seva, vaig sentir un silenci nou que només he sentit al Priorat. Era un silenci lila i aspre, com de ròssec d’hàbit.
Absència del brogit artificial de màquines contaminants i veus cridaneres. Espai sonor en blanc només tacat per algun lladruc o miol, per la suavitat de la brisa, el refilar dels ocells o el fru-fru de les fulles grimpaires de la vinya.