Hi ha paraules que a la teva oïda li sonen tan bé com una bella melodia. Sovint, en desconeixes el significat, o bé, ignores a què carai fan referència, però a la teva oïda li sonen tan bé com un concert de música tranquil·la. Tan i tan bé... que les agafaries al vol, te les enduries a casa, embolicades amb paper de cel·lofana i cinta de regal i, en acabat, les exposaries al menjador de casa, a la sala d’estar o a la tauleta de nit, per mostrar-les als convidats.
Verdolaga és una d’aquestes paraules que a la meva oïda li sonen bé.
Però, amb una petita diferència.
Fa poc vaig saber, gràcies a l’Anaïs, una jove remeiera de Poboleda, que la verdolaga és una planta abundant enmig dels conreus i dels horts de la muntanya mitjana, tot formant part del conjunt de les mal anomenades males herbes, valgui la redundància.
Vaig saber que, antigament i tradicional, la seva tija i les seves fulles tenien un rol principal en les amanides del món rural, fins que l’arribada de l’enciam i de l’escarola li van pispar el paper.
Vaig saber que la verdolaga té moltes propietats medicinals, com ara que ajuda a millorar el funcionament cardiovascular, a reduir la febre i que combat l’estrenyiment, entre d’altres coses.
Més tard, he cercat més informació i he sabut que es pot collir tot l’any, però quan és més tendra és just abans de florir.
He sabut que és una planta rica en omega-3 i vitamines diverses.
He sabut que combina a la perfecció amb tota mena d’herbes i hortalisses, i amb qui més s’entén és amb la pastanaga.
He sabut que és un dels ingredients de la cuina mediterrània tradicional.
Malgrat totes les seves virtuts i propietats, avui i ben sovint, se li atorga un paper secundari en aquelles bosses dels famosos mesclums que trobem al supermercat del costat de casa.
En aquests moments sé el significat de verdolaga i alguna cosa més.
Res del que ara sé, però, desvirtua o enalteix, la magnífica i agradable sonoritat de la paraula verdolaga quan arriba volant i aterra a la meva oïda.