En arribar al Perxe no puc evitar sentir-me com el xiquet vergonyós que sempre he estat. Què diré? Què faré? L’escriptoret que es veu que sóc té vergonya de compartir uns dies, amb la seua única novel·leta sota el braç, amb els altres companys, escriptors de debò. La por al ridícul, a no ser a l’alçada, em posseeix uns instants. Però apareix la Laura i el neguit se’n va. Més tard, quan ja som tots al voltant d’una taula a Marçà, la vergonya és una paraula que ha deixat de tenir sentit. Tot flueix.