Allò que queda d’un món, d’un ésser, o d’un espai, quan ha desaparegut. Allò que en resta, les empremtes, les històries, els senyals, fins i tot les ficcions, permeten la seva persistència en la memòria i eviten que s’esvaeixi per sempre sense deixar rastre. Els humans tendim a buscar ponts amb el passat a través d’aquests vestigis, però també és veritat que hi ha persones (institucions, moviments, partits polítics) que tendeixen a minimitzar-los, a eliminar-los, a destruir-los, amb la idea equivocada que una transformació (una renovació, una reinterpretació) serà completa quan no quedi res d’allò que es vol canviar (renovar, reinterpretar). Quin plaer visionar restes d’art rupestre a les valls de Capçanes. Quin goig ser a l’antic poblat ibèric de serra Espasa i saber que de tant en tant s’hi troben fragments de terrissa. Que impactant recórrer els afores de Falset i descobrir les restes de bateries antiaèries de la guerra civil espanyola. Tot això podria no existir, i aquests espais del Priorat serien físicament, si fa no fa, com són ara. Però són més vius, i ens toquen més al cor, i ens donen una lliçó de vida perquè mostren els vestigis d’aquells habitants que hi van ser feliços i hi van sofrir. Aquells que hi van néixer i hi van morir.