La literatura consisteix a descobrir coses que no sabies que sabies. Els adalils ignoren que fan literatura. Parlen igual que qui escriu, amb timidesa al començament, convençuts que no se’n sortiran, que es perdran per un camí que, en realitat, podrien recórrer amb els ulls clucs. Expliquen coses que han sentit o viscut. Mostren allò que en algun moment els va emocionar. S’hi fixen i fan que també ens hi fixem. Cadascú amb el seu estil. Animats per l’embadaliment dels visitants, encoratjats per les seves preguntes, agafen confiança. S’endinsen en històries que no es pensaven que relatarien –algunes de personals, fins i tot íntimes– o en una bellesa agresta que talla l’alè a qui no hi està habituat. És a la lluentor en els ulls de qui els escolta on veuen el reflex de tot allò que sí que sabien, malgrat que es pensaven que no.
El correu electrònic amb el programa de les jornades al Priorat diu que durant tota la seva estada a la comarca els acompanyaran uns adalils. Això és, d’entrada, molt estrany, i l’escriptor, que és un gat escaldat, se n’ha de malfiar. Com que en la vida real no ha sentit mai aquesta paraula, la busca de seguida a la versió que hi ha en línia de l’Alcover-Moll. Li sona a etimologia àrab, a cosa rància, medieval, a l’adalid de les cançons de gesta castellanes —o, per ser més coherents amb la pròpia història personal, als que de tant en tant apareixen (o haurien d’haver aparegut) als contes del Capitán Trueno.
adalil m.: cast. adalid.
|| 1. ant. Guia, home ben coneixedor d’una terra, que anava amb els exèrcits per mostrar-los el camí o per observar l’enemic i donar-ne notícia als seus. Com fariem ne con no ab los adalils qui ginyen e qui saben les entrades de la terra, Jaume I, Cròn. 98. Ueus aquí que’ns mostrarà est adalil bona caualcada de sarrains, ibid. 99. Et yo llibrarvos-he bons adalils que saben be la terra e’ls passos, Desclot Cròn. 5. L’adalil nostre ab tres servents era anat a descobrir un aguayt, Pere IV, Cròn. 183.
Sí, la parauleta ve de l’àrab. Qui saben les entrades de la terra, quin títol més bonic i més impossible seria aquest, pensa l’escriptor, tan bo que cap editor amb seny l’acceptaria. I si apareixen els adalils a les tres grans cròniques, ostres, la cosa ha de tenir la seva importància. Adalils. Però no acaba de veure-ho clar. Ves per quins set sous una colla de personatges els han d’acompanyar quatre dies per aquell món desconegut, com si no tinguessin cap altra feina. O potser sí. Ell prou hauria fet d’adalil de qui fos. Però mai ningú no li havia demanat de convertir-se en adalil, ni en guia, ni sabia si la terra tenia entrades i, cas que en tingués, on coi eren.