A la seva habitació de la casa rural, l’Adela, posava en ordre les teles.
Les que tenien encara la pintura tendra les va deixar a part i les altres les va agrupar per temes: oliveres, camps de vinyes, primers plans de fulles, vistes de la plana, murs de pedra, restes del castell...
Es va mirar les que havia posat de cara.
Una vista general del poble de la Figuera amb un cel blau que pareixia que s’hagués inventat. Uns pàmpols que semblaven d’aram, unes oliveres a les quals havia sabut captar la gràcia del laberint de les seves branques, uns carrassos de raïm que ja eren panses morades... Però del que estava més satisfeta era del fragment del marge de pedra que havia pintat. Ho veia, si no posava escrit al costat que era un mur, els que anessin a veure l’exposició es pensarien que era una paret decorativa; quan aquell reguitzell de pedres de colors harmoniosos i tan ben posades era el que era, res més... Bé, tant és! Els que van a treure el nas a una exposició es poden fixar en mil coses que no tenen res a veure amb el que el pintor ha volgut fer. I no es pot lluitar contra les percepcions alienes, cadascú veu les coses com les veu...
Cal que ventili la cambra —va dir-se mentre obria les finestres. Les olors de la pintura a l’oli i de l’aiguarràs ja les tenia incorporades, però sabia que no podia respirar aquelles flaires sense fer córrer l’aire. I també per l’Enric, l’Enric Palomar, el seu amic músic, que no faltava tant perquè arribés.
Asseguda al llit, va estirar el braç per agafar el seu bloc de dibuix i va repassar les notes que havia escrit. Era una mica caòtic, el quadern, amb dibuixos petits i d’altres de més grans al costat de pintures només esbossades i comentaris, i també d’escrits personals. L’Adela va passar els fulls enrere. El vint-i-tres d’agost havia anotat: «Per fi em sento lliure de l’Armand. Venir al Priorat, que no conec, m’anirà bé. Deixar aparcada la relació amb ell i no portar l’ordinador, encara més. Sí, li he dit que quan acabés la feina el trucaria i parlaríem del futur, però... Del futur, de qui? Quan vegi l’Enric li haig d’explicar el darrer embolic en què em va ficar l’Armand. Se’n farà creus! Sort dels amics que m’escolten els mals d’amors!»
Va fer una altra llambregada a totes les pintures. Pel volum d’obres s’adonava de la feina feta, i n’era molta. I això sense comptabilitzar els apunts del bloc, algun dels quals aprofitaria per l’exposició que tenia pendent de fer abans que s’acabés l’any.
Pintant, li havien passat les setmanes sense ni adonar-se’n.
Va prendre la llibreta del llit. La va obrir altre cop. Quines coses! Era el quadern d’una o d’un dels escriptors que havien estat passejant pel Priorat. N’estava segura. Però, qui n’era el propietari? No hi havia cap nom que informés sobre aquesta qüestió.
Va extreure un tríptic de dins del quadern. Era el fulletó on es parlava d’aquella primera trobada literària. Es va mirar novament les fotos que hi havia a la portada. Unes fotografies, petites, duplicades, que tampoc no deien res. A la part de dins del tríptic hi havia els noms i les dates dels escriptors. També hi havia els noms, però no les dates, dels que els havien d’acompanyar els quatre dies. Adalils, els deien. Tots aquests textos no eren cap ajuda per saber qui era qui, perquè no anaven associats a cap imatge.
Justament per desvetllar el misteri i també tallar la rutina, l’Adela havia anat, feia poc més d’una setmana, fins a Capçanes, el dia de la cloenda dels actes amb els escriptors. Volia veure’ls la cara, ja que, mentre voltava pintant, s’havia creuat amb ells un parell o tres de vegades —les fotos del fulletó li havien donat la pista per saber que eren aquella colla—, però sempre els havia vist d’amagat, fins i tot els havia fotografiat i n’havia fet algun apunt ràpid. Així que ja era hora que els veiés de cara. I segur que la confusió de bossa havia passat després de la taula rodona, quan havien posat les cadires de la sala d’actes arrambades a la paret i molta gent hi havia deixat les jaquetes i les bosses i motxilles, com havia fet ella mateixa, per poder escoltar el concert i prendre el vermut més lliurement. Devia haver estat llavors que, qui fos, va deixar la llibreta a la seva motxilla, per equivocació. I ella no se n’havia adonat fins al vespre.
Va estendre el tríptic per repassar-lo del dret i del revés. Hi havia els patrocinadors i el nom de l’entitat que havia organitzat els actes, però cap telèfon on poder trucar i dir: «Ep, a un dels vostres convidats li manca el quadern amb els seus apunts, on us el deixo?»
Havia decidit donar-lo a l’Enric. D’aquí a una hora soparien junts, segur que ell, que feia tant que anava a fer estades a la Vilella Alta, coneixeria algú o altre. O l’Enric o la seva dona, la Montse, tornarien la llibreta al seu amo.
No ho volia fer —a ella no li hauria agradat que remenessin el seu bloc— però la curiositat és mala consellera i l’hora baldera que tenia per davant, també. Així que va obrir la llibreta i aquest cop no es va poder estar de llegir els textos.