Al Priorat (ferreny, directe, gens cerimonial), hi ha alguns dels espais més acollidors del món: un racó vora riu amb rastre de feristela, el teatre de Cabassers, el mirador i la parra i la taula pintada amb melmelada de colors. O la biblioteca del Perxe. Sobretot la biblioteca. Amb butaques i cadires de formes lliures i l'art a les parets i als racons i pertot. I un banc de fusta i un bressol de fusta i un tamboret de fusta. I les bigues tortes. El retrat afuat del Quim Soler. Ampolles i llibres i postals i revistes i cada detall et diu vine i llegeix o pensa o conversa que hi ha lloc per a tots. I per a tot. He escrit «alguns dels espais més acollidors del món» i ara penso que són els espais i són els moments i el conjunt. O no, molt més concretament, la gent que els fa. La Roser, posem per cas.
El Centre Quim Soler, que treballa incansablement per agermanar la literatura, la gent, el territori i el vi, habita en una casa rural del poble del Molar. De la casa, el Perxe, em quedo amb les finestres que observen el paisatge, l’horitzó i els camins tortuosos i boteruts de la comarca del Priorat.
També, i sobretot, amb l’espai neuràlgic del Centre, aquella gran sala on hi ha la biblioteca, farcida de llibres, de materials i elements diversos que et reclamen els dits i la mirada, i amb butaques i llums que et conviden a una lectura tranquil·la i solitària, o bé, a una lectura compartida, en la qual algunes persones fan de pont entre les inquietuds dels uns i les històries dels altres.
Lloc on llegir els lloms dels llibres t’emociona tan com la lectura d’un de sol (perquè si et poses a llegir-ne un, la pruïja d’estar perdent-te els altres és un martiri).