Majestuós, immens, verdíssim, l’insigne plàtan creix ufanós davant del mur del cementiri, que es fa petit, gairebé ínfim, per comparació. Dos bancs blaus arran de paret, hi ha, també. Però, sobretot, el plàtan. I la història de l’home sol. Que sembla un conte del Pere Calders però que no, que són coses que passen aquí, a Poboleda, al cementiri que té.
No pas aquest: a l'altre.
El que ja no hi és.
Perquè diuen i expliquen que un dia el poble va decidir de traslladar el camp de morts enfora. Per higiene, per espai, pel que fos. I que van trobar un indret escaient. I que hi van enterrar el primer cadàver que de seguida hi va haver. Només que, un cop fet el fet, s’hi van repensar. I van decidir que no, que, allà, no. I van canviar el cementiri de lloc: el van dur més avall, on és ara, amb el petit mur blanc i el plàtan i els bancs. Ho van organitzar tot i de seguida ho van tenir enllestit i ara no en parlaríem si no fos que es van oblidar del mort. I que el van deixar allà.
Sense cementiri ni res.
Sol.
Durant qui sap quant de temps.
Oblidat al no-lloc.
I sol.
Però el món és una bola i tot rodola: passats els anys, una gent que caminava pel cementiri efímer sense saber que ho hagués estat va topar amb un què és això? Mira! No fotis... Prova de treure-ho amb la navalla, esgratinya la terra del voltant i no ho trenquis, que sembla...
—Un crani!!!!
I se’l van endur, i el van ben netejar, i ara, instal·lat a sobre de la llar de foc els fa companyia.
I els vius a ell.
El de Poboleda, errant durant segles. Primer al costat de l’església, petit i enxubat, després una ubicació nova per fer-lo més gran però que tan sols va acollir un difunt —solitari per tota l’eternitat— i el tercer allà baix, al barranc del Siurana, gran i poblat, ombrejat i august.
El de la Serra d’Almos, ampli, lluminós i generós amb moltes d’aquelles pobres persones a les quals els va tocar morir abans d’hora per culpa de la barbàrie i l’absurd i que, després de molts esforços i treballs, estan identificades en una llista que dona nom al dolor.
Al Priorat ningú no s’inquieta si li proposeu de passar la nit al cementiri, de gosar anar-hi a mitjanit i restar-hi sol. Al contrari, es clavarien empentes per ser-hi l’escollit. I fan bé. Cada celler té el seu, de cementiri. És allò que en altres indústries en dirien l’arxiu històric. Al racó més amagat del celler, perfectament endreçades en prestatges fets a mida, les ampolles històriques, testimoniatge de la collita de cada anyada, van acumulant pols i saviesa, com els més venerables pergamins de les biblioteques secretes, a l’indret anomenat el cementiri. Certament que també hi suren esperits, en aquests cementiris, però són juganers esperits de vi. Diuen que cementiri ve del grec «koimetérion», que volia dir dormitori. Els cementiris vinícoles del Priorat són un retorn als orígens etimològics: també inciten a dormir-hi la trompa, i en aquest sentit també guarden un vincle misteriós amb els secrets i africans cementiris dels elefants.
Si als cellers els cementiris són l’arxiu d’ampolles que testimonien la història de la producció, els altres cementiris han hagut de quedar com una visita pendent. I és llàstima, perquè vistos de lluny, o de prop però massa de passada, fan enyorar la informació que guarden. A més de lloc de culte de la memòria, de recer dels estimats perduts, els cementiris dels pobles conserven, com els cementiris dels cellers, tota la informació històrica: els noms habituals en cada època, els cognoms propis del lloc, arrelats o nouvinguts, l’idioma de les làpides segons com ha bufat el vent de la història. L’únic que ens n’ha parlat, llargament i documentadament, amb entusiasme, ha estat Jonàs Macip, batlle de Porrera.
No hem vist el cementiri de Porrera. Només en sabem el que ens n’ha explicat en Jonàs, alcalde i adalil. Diu que el cementiri és mig civil i mig religiós, per la tradició laica de la vila a la darreria del xix, i que ostenta símbols maçònics. Només això ja el fa singular. Hi ha una tradició de cerimonial civil, de fer-hi enterraments laics, fins amb banda de música, que et fa imaginar els cinematogràfics funerals de Nova Orleans, amb els negres tocant jazz mentre desfilen pel carrer rere la caixa. Diu que la colla local dels diables van actuar en el comiat en el cas d’un mort durant la Festa Major. Tot plegat evoca el vilanoví enterro d’en Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, amb el seguici de música i disfresses i desconsolades concubines viudes que travessa la vila, des de la casa mortuòria fins a l’indret de la cremació i la sardinada.