Un gran circ natural, és com la Roser ens defineix la comarca i jo que me la crec però, com que hi estic immersa i no em situo gens, no el sé veure. Veig un paisatge bellíssim en lluita constant amb les persones que l’habiten i l’afaiçonen. Veig un espai farcit de serres, turons, barrancs i pendents aprofitats farcits de verd pi, de verd aulivera, de verd marronós dels ceps i dels matolls tardorencs. Veig una llum neta que s’enterboleix al voltant dels cims blaus del fons, allà dellà de les valletes. Veig una natura que vol imposar-se malgrat l’esforç aturador de les parets de pedra seca.
Al coll d’en Solans et situes en un dels braços del circ del Priorat. En aquesta comarca el circ és una imatge recurrent: per traçar la forma dels pobles (des del coll d’en Solans, divisem la Morera, Poboleda, la Vilella Alta i la Vilella Baixa, Torroja i Gratallops) o per traçar la forma d’amfiteatre d’algunes vinyes. No deu ser casualitat. Potser aquí s’entén millor una idea universal: hem vingut a ballar (que no pas a ballar-la) i cada dia hi ha funció.
El primer cop que m’ho van dir em van agafar desprevingut. I sí, noi, si ho mires bé, veus?, doncs el Priorat és un circ. Al principi em costava d’entendre. Que dius que el Montsant tanca per dalt i que la Mola per l’oest? O vols dir a l’inrevés? És que amb aquest microbús amunt i avall he ben perdut el nord. Però quan em va semblar que ja ho anava entenent, llavors vaig veure que no. Que el Priorat és un circ? Calla, ja ho tinc. I sí. Després ho tens allà però no te n’havies adonat. És el difícil equilibri dels tormos és la dansa dels pàmpols, el trapezi dels brots de raïm. Són els sotracs dels camins. Són les feres que intueixes més que no pas veus. Guilles, teixons, esparvers, llebres. Són els pallassos que ens fan riure amb els seus acudits, amb el seu absurd tentinejar: som nosaltres, els pallassos, amb la mica de vi i l’eufòria que dóna aquesta terra, que acabem fent i dient bestieses. Som al circ i s’ha de sortir a ensenyar alguna cosa.