Lloc cobert amb columnes o pilars de sosteniment; cada obertura entre dues d’aquestes columnes o pilars. Porxo o porxe.
Acollidora casa al Molar, amb un gran porxo que protegeix de les inclemències del temps part del carrer, alhora que comunica dues cases. El Perxe és el nom que rep la casa que administra sàviament la Rosa Vernet i on es troba el Centre Quim Soler.
Tres dies per saber dir perxe, mentre em barallo amb un accent que no hi és. I els mateixos tres dies per saber què és.
Cal Perxe no és ben bé una casa, és allò que potser al meu poble, si n’hi hagués algun per l’estil, en diríem un porxo. Un porxo d’aquells de debò. Amb un carreró que hi passa per sota i unes habitacions a dalt. Algú diu, ai, sí, mira, com aquell perxe que travessa el carrer del Bisbe de Barcelona i fa semblar més —o potser menys— gòtic el barri Gòtic. La Roser Vernet, que és la que mana a cal Perxe, em penso, diu que allò del carrer del Bisbe de Barcelona és una mena d’invent mig venecià; em sembla que no l’acaba de convèncer. Cal Perxe, doncs, és a la vora, damunt i també sota del porxo de grans cavalls de fusta, que al meu poble (sempre i a tothora comparo les coses del món amb les del meu poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, municipi de Lluçà, comarca del Lluçanès, perquè això em dóna una certa mesura de la desmesura que ens envolta), que al meu poble, deia, són les grans bigues que sostenen les bigues petites d’un sostre important. Dic sota i damunt, però la part grossa és al costat. El Perxe ocupa el que havia estat l’estable, la pallissa, el corral i el celler de cal Claro Vell. I en canvi, quan hi ets, diries que allà fa segles que hi traginen ànimes dins, fora, cuina, menjador, habitacions. Potser el bestiar també deixa una mica d’esperit en els llocs on ha habitat. Gallines, xais, potser alguna truja. El cert és que m’és ben igual. A mi el que m’interessa és la grandíssima sensació de refugi que sento allà dins. També allà fora. Perquè com que la casa és un porxo, és justament sota el porxo, que aquí n’hi diuen perxe, allà on es nota més aquesta sensació: un aixopluc obert cap a la placeta, cap al carrer, a recer del sol, la pluja i el vent. Amb un banc llarg on hi cabem tots. La fusta és refugi per ella mateixa. Només dius fusta i ja passa una mica el fred. El perxe és pont i és sotapont. És una cova. Un pessebre. Podria ser el lloc del naixement de moltes idees. Allà en aquell banc hi érem tots. Hi ha d’haver en alguna banda una fotografia que ho prova. Érem un servidor, la Josefa, el Pau, la Maria, el Jaume i la Teresa. Sé que rèiem. Sé que estàvem a gust. Sé que es podria parlar de felicitat, encara que potser breu. Hi havia tota una construcció que ens protegia i allò era Cal Perxe, del Molar, com qui diu casa teu.