Penyal isolat o bé un gran bloc de roca que s’ha després d’un cingle i s’ha quedat en un vessant.
Mires el penyal escarit i encimbellat com si fos un bolic a la intempèrie de paciència nua i pelada, de pedra sola i ermitana. No s’hi posa ni la molsa i és com si hagués caigut del cel. Àlgebra, vertigen i ordre, diu el poeta. I tu hi cerques aquella persistència recalcitrant i mineral de deixar passar el temps i la llavor, l’obstinació serena de ser pell i duralló del món a l’embat del fregadís de l’aigua i l’aire que no atura. I també voldries esser bony i bua i donar murga, matadura de només esser aquí. Com un pa ben cuit que no ha de menjar ningú. Aquesta insistència muda i nua de la roca de només estar a l’embat del silenci que guarden. Impassibles. Com un devocionari eixut del repòs que atresoren, secret i confidencial, d’allò que no saben ni les pedres. I esser barana i no fer paret. Només cos present.
Hem ajornat la voluntat i l’ara
es confia a la pell dels penyals,
s’abandona al transcurs lliure de l’aire
i s’ennobleix amb la seua pregària.
Hem contemplat els grocs, els vermells d’òxid
inesperats entre valls i pinedes,
hem ajornat l’ànim i les preguntes
amb els peus aturats en el camí.
Ens hem reconegut en la fractura
de les roques i en el domini fràgil
d’un temps alhora fuga i indeleble,
ens hem deixat sentir sols en l’espai
d’un ací, porta i murs en si mateix,
suspés entre els llindars de la certesa.