vinya
-
Amb un bon passadís i el cep més alt és més fàcil de veremar. És més assoleiat, més ventilat. Dels cent vuitanta cellers de la comarca, dos terços són DO Priorat i els altres, DO Montsant. La vinya surt molt millor que l’avellana i l’ametlla, que són ruïnoses. Collir l’ametlla a setanta cèntims el quilo no paga la pena.
―He treballat molt ―diu, escrit amb un verd lluminiscent, renovat cada any. ―M’estimo aquesta terra com si fos un fill.
Vinyes sense bancals en costers perpendiculars. Cel blanquinós. Tot s’oxigena. Poblets encimbellats de secà. De lluny els pàmpols són semitransparents.
El Montsant blaveja com una illa. Ja podem anar plantant. La terra emergeix i corona. -
Segle rere segle, la cultura del vi ha format part de l’economia i del paisatge del Priorat. Només dos-cents anys enrere les vinyes eren per arreu. Terrasses i terrasses amb ceps eren un goig i la més important font d’ingressos per als seus cultivadors. I va ser així fins a l’arribada de la fil·loxera. Un insecte que venia del nord —de França per ser més concrets— i que, entrant per l’Empordà, va baixar a l’Anoia i poc després va prendre per assalt els ceps d’aquestes contrades, fins a arruïnar els pagesos. La fil·loxera, que era capaç de tenir diferents aspectes, cadascun especialitzat a atacar fulles, soca i arrels, va determinar, a la meitat del segle dinou, les economies i les vides dels agricultors del Priorat. Quan la plaga va ser eradicada, molts ja no van tornar a conrear el vi i va costar més de dues o tres generacions que les vinyes fossin productives altre cop.
El conreu de la vinya i l’obtenció del vi —el nèctar dels déus— ve d’antic. Penso que aquestes terres prioratines ja devien haver-les cultivat els romans molt abans que els cistercencs al segle dotze. De fet hi ha vestigis dels ibers i també dels romans en diversos indrets del territori, com ara a Marçà. (I mentre repassava aquests paràgrafs m’ha arribat la notícia que uns excursionistes han trobat més de 300 pintures prehistòriques a la serra del Montsant!)
En temps dels romans, el déu Saturn —que va agafar el relleu al Jano grec— es representava amb una falç i el seu nom es relacionava amb la generalització del cultiu i la verema. A voltes, els mites de Cronos i de Saturn es barrejaven i és ben paradoxal aquesta juxtaposició de mites, ja que Cronos era representat amb una dalla i un vel, potser per dir que el temps és indeterminat i impenetrable.
Però deixant de banda aquests dos déus romans —mig grecs, també—, la que regnava sobre les collites i la fertilitat de la terra era Cíbele. I crec que en aquells temps era una deessa ben associada, ja que era també la personificació de les cavernes, les muntanyes, les fortaleses i les serralades. Al Priorat, a causa de l’orografia del seu sòl, trobarem barrancades, coves, clots, caves, pics... En fi, que la deessa encara hi tindria a veure.
Si anem fins a la Miloquera, des d’allà tindrem una vista contrària a la que podem veure des del Coll del Solans. Fent anar la imaginació ben lluny, és possible fabular i imaginar la vall que ens queda al fons, amb les viles escampades; tot aquest vast terreny cobert per l’aigua del mar, com diuen que estava, temps era temps.
Però, admirem el paisatge, la verdor, les vinyes, els poblets, les muntanyes grises i vermelloses que coronen i envolten la vall. Si ens girem d’esquena a la balconada natural podrem veure, amunt, a mà dreta, les restes del castell de la Miloquera, esmentat ja al segle dotze, quan Ramon Berenguer IV donà dues jovades del terme (unes 60 àrees de terreny) a l’ordre del Temple.
Ara, diria que l’esperit d’un dels déus que encara campa per la regió és el de Bacus. Els romans li van rendir culte fins al segle dos dC, malgrat la fama de les festes que es feien en el seu honor, les bacanals. El Liber Pater, com també li deien, era el déu per excel·lència de les vinyes, la verema i el vi.
Sabem que, en èpoques remotes, el vi no el bevien pas com el prenem ara.
És clar que la textura del vi tampoc no era llavors com la que coneixem actualment. En temps encara més arcaics, el suc l’havien de colar. No és estrany de veure en algun gravat o pintura la figura d’un servent posant el colador entre la gerra que contenia el vi i el recipient que el recollia.
És molt interessant l’estri utilitzat pels grecs i adaptat també pels etruscos —els italians primitius— al qual anomenaven fíala o pàtera. La fíala era un objecte pla, de la mida d’un plat de postres de la nostra època. Estava bellament cisellat i al mig hi tenia un bony de la mida de mig ou, poc més. El bonyet del mig era una representació del llombrígol primigeni, l’òmfal, d’on deien que havia partit la creació del món. L’òmfal original, la pedra sagrada, es custodiava al temple de Delfos. Cada cop que se servia vi en aquest recipient, gens profund, una part s’abocava a terra, en honor als déus. Molts etruscos, dones també, van ser representats damunt dels seus sarcòfags, reclinats en la llitera, com si encara celebressin la vida; i els déus, amb la seva pàtera a la mà.
Potser hi ha algun monument funerari amb algú representat que porti una fina copa? No ho sé, ho ignoro, però si fessin el personatge, aquest hauria d’agafar una copa alta, de coll més estret que la base i amb un peu estilitzat, com les que ens varen deixar per fer el tast, tant la Claustre com la Sílvia Puig, de les Bodegues Íthaca. Mai abans havia bellugat el vi com ens ho van ensenyar a fer. Fent-lo girar primer i després deixant-nos envair els narius pel seu perfum, tancant els ulls i deixant-nos portar pel que les seves aromes ens deien. També a tirar-lo suaument enlaire, gairebé fins al coll de la copa, perquè llisqués per les parets finíssimes del recipient. El vi, rogenc i espès, deixava un rastre lleu, tant lleu que l’anomenen llàgrimes.