Com que ens passem la vida prenent decisions reactives, no em vaig adonar de com estimo els campanars, les campanes i els tocs de campana fins que un tipus específic de cretins van començar a posar denúncies quan pernoctaven als pobles de Catalunya o les Balears perquè, deien, els molestava el so de les campanes. Va caldre l’aparició d’aquesta mena concreta d’idiotes perquè servidor m’aturés a valorar fins a quin punt la música de les campanes i l’arquitectura poètica dels campanars han fet la meva vida més agradable, més neta, més bella, millor. Segur que aquests a qui irrita sentir tocar les campanes es posen en canvi a cridar com si els arrenquessin la pell a tires davant d’una pantalla, seguint un partit de futbol, i consideren que aquesta és una expressió perfectament acceptable, fins i tot civilitzada.
Associo les campanes amb una certa lleugeresa d’esperit, amb l’estat d’ànim que ens procuren les coses inesperades i grates. Per exemple, van sonar campanes quan gravàvem l’entrevista amb na Joana i n’Ester, per al documental sobre el PEP. I si no van sonar, sens dubte ho havien d’haver fet. El toc de les campanes és una forma de celebrar el pas del temps damunt nosaltres.
Toquen a mort, en Capçanes, mentre fem el vermut després d’un bon passeig. Em demane quants secrets s’emporten aquells tocs, quants somnis, quantes carícies, quantes hores de treball, quant d’esforç, quantes llàgrimes, quants anys de vida. Hi ha novel·les senceres en els tocs de campanes, i estic sempre a l’aguait, per furtar-ne.
Esmorteït pels castanyers, s’apaga el so de la campana que fem repicar amb força
com si volguéssim despertar aquell esperit de quan es tenen els genolls pelats i
se sap imminent l’estirada d’orelles;
com si la tibantor del cordill de la campana ens recordés la mà invisible que des
de dalt s’entreté estirant-nos els estels que agafem amb força perquè no ens els prengui.