Toquen a mort, en Capçanes, mentre fem el vermut després d’un bon passeig. Em demane quants secrets s’emporten aquells tocs, quants somnis, quantes carícies, quantes hores de treball, quant d’esforç, quantes llàgrimes, quants anys de vida. Hi ha novel·les senceres en els tocs de campanes, i estic sempre a l’aguait, per furtar-ne.
Esmorteït pels castanyers, s’apaga el so de la campana que fem repicar amb força
com si volguéssim despertar aquell esperit de quan es tenen els genolls pelats i
se sap imminent l’estirada d’orelles;
com si la tibantor del cordill de la campana ens recordés la mà invisible que des
de dalt s’entreté estirant-nos els estels que agafem amb força perquè no ens els prengui.