Esmorteït pels castanyers, s’apaga el so de la campana que fem repicar amb força
com si volguéssim despertar aquell esperit de quan es tenen els genolls pelats i se sap imminent l’estirada d’orelles;
com si la tibantor del cordill de la campana ens recordés la mà invisible que des de dalt s’entreté estirant-nos els estels que agafem amb força perquè no ens els prengui.